Carta de Rainer Maria Rilke a Friedrich Westhoff

Introducció

Poso això aquí per la seva increïble qualitat general, significat i per facilitar-ne l’accès futur.

Aquesta es tracta d’una traducció meva, perquè no n’he vist cap al català, així que pot ben ser que no agradi :-).

La carta

Capçaleres

De: Rainer Maria Rilke

A: Friedrich Westhoff

Roma, Abril 29 de 1904

Cos

Friedrich, estimat meu,

la mare ens ha parlat força de tu últimament. Sense saber res més concret, ens sembla que passes per un temps difícil. La mare no et podrà ajudar, perquè al final ningú pot ajudar els altres; això ho anem veient sempre en cada conflicte i en cada confusió: que estem sols.

Això no és tan dolent com sembla a primera vista; el millor a la vida és sempre, que cadascú ho te tot a dintre seu: el seu destí, el seu futur, tota la seva immensitat i tot el món. Ara, hi ha moments en què és difícil estar a dintre nostre, i aguantar dintre nostre; ja passa, que en aquells moments en que més consciensudament, de manera quasi tossuda, ens hauríem d’aferrar a nosaltres mateixos, ens aferrem a quelcom extern, mentre traslladem el focus dels esdeveniments importants de nosaltres a quelcom aliè, a alguna altra persona. Això va en contra de les regles més senzilles de l’equilibri, i només hi pot sortir quelcom pesat.

Notes de traducció:

Equilibri en alemany es diu “Gleichgewicht”: de pes igual.

Posteriorment, quan es parla de quelcom pesat, també es parla de quelcom difícil, la paraula “Schwer” vol dir ambdues coses.

Clara i jo, estimat Friedrich, ens hem trobat i entès en el concepte que, les semblances i l’estar junts només poden existir en la fortalesa de dues solituds veïnes, però que tot el que s’anomena renúncia o sacrifici del ser per la comunitat és perjudicial: perquè quan un humà s’abandona, ja no és res més, i quan dues persones reuncien a elles mateixes, per tal d’estar juntes, no hi ha cap terra més sota elles i el seu estar junts és una caiguda sense final. Nosaltres estimat Friedrich, no sense gran patiment, ho hem experimentat això, hem descobert allò que tothom, qui vulgui una vida pròpia, acaba descobrint d’una manera o una altra.

Algun dia, quan sigui més madur i gran, potser acabo escrivint un llibre sobre el tema, un llibre per persones joves; no pas perquè cregui que ho hagi fet més bé que d’altres. Al revés, perquè per mi des de la infantesa i durant tota la meva joventut tot va ser molt més difícil que per altres joves.

He descobert i redescobert moltes vegades que no hi ha res més difícil que estimar-nos a nosaltres mateixos. Que la feina és el jornal, Friedrich, el jornal; ja sap Déu que no hi ha cap altra paraula per això. Veuràs, a més d’això, resulta que no es prepara als joves per un amor tan difícil; perquè la convenció intenta fer d’aquesta relació, la més complexa i extrema, quelcom lleuger i trivial, donar-li l’aparença, que tothom ho pot fer de manera natural. No és així. L’amor és quelcom difícil, i ho és més que qualsevol altra cosa, perquè en altres conflictes, la natura mateixa insta les persones a replegar-se, a concentrar-se físicament amb totes les nostres forces, mentre que en l’amplificació de l’amor, hi ha l’incentiu a deixar-se anar. Però només pensa-hi, pot el deixar-se anar, no en conjunt i en ordre, sinó al caprici de l’atzar ser quelcom bonic? Peça per peça, com vagi succeint? Pot aquest deixar-se anar, que ens llença i destrossa, assemblar-se a alguna cosa bona? Pot ser felicitat, alegria, progrés? No, no ho pot ser… Quan li regales flors a algú, les ordenes abans, no? Però les persones joves que s’estimen, es llencen cap a l’altre amb les presses i impaciències de la passió, i no s’adonen en absolut, de la manca d’apreciació i valoració mútua que hi ha en aquesta devoció desordenada. Només noten amb sorpresa i a contracor la fissura, aquesta fissura entre ells generada per aquest desordre. I primer hi ha desunió entre elles, després creix la confusió cada dia; a cap dels dos els queda res sense trencar, pur, impol·lut que els envolti, i al mig de la desolació d’una ruptura busquen aferrar-se a l’aparença de la seva felicitat [perquè tot això, hauria de ser clarament per la felicitat]. Ah, difícilment poden recordar ja el que volien dir amb felicitat. En la seva inseguretat es torna cadascú més injust vers l’altre; aquells que només volien fer el millor per l’altre, ara es toquen l’un a l’altre de manera imperiosa i impacient, i en intentar sortir d’alguna manera d’aquell estat insostenible i insuportable de confusió, cometen l’errada més gran que pot succeir en les relacions humanes: es tornen impacients. S’afanyen a arribar a una conclusió. A arribar a una, com ells creuen, decisió definitiva, intenten determinar d’una vegada la seva relació, aquella relació que en els seus canvis sorprenents els ha espantat, intenten que d’ara en endavant sigui “per sempre” [com ells diuen] igual. Això és només l’última errada en aquesta cadena llarga d’errades perfectament aferrades. Si ni tan sols les coses mortes es poden conservar definitivament [perquè es descomponen i canvia la seva naturalesa], molt menys es poden tractar d’una vegada i per sempre més les coses vives i animades. Vet aquí, la vida és transformar-se, i les relacions humanes, que són una part de la vida, són les més canviants de totes, escalen i cauen minut a minut, i els amants són aquells, pels quals la seva relació i tacte mai tenen punt de comparació a cap altre moment. Les persones entre les quals mai hi ha hagut res familiar, res preexistent, sinó sempre quelcom sorollosament nou, inesperat, inèdit. Existeixen aquestes relacions que han de ser una felicitat enorme, quasi insuportable, però només poden existir entre persones molt riques i entre aquells, que de manera independent, són rics, ordenats i centrats; només dos móns propis amplis i profunds els poden connectar. - Els joves - i això és evident - no poden aconseguir una relació així, però si entenen correctament la seva vida, poden a poc a poc cultivar aquesta felicitat i preparar-s’hi. Per això cal que, quan estimin, no oblidin que són principiants, que són ignorants de la vida, aprenents de l’amor, han d’aprendre l’amor, i a això pertanyen [com en qualsevol aprenentatge] calma, paciència i experiència!

Prendre’s seriosament l’amor i el patiment i aprendre’ls com un ofici, això és Friedrich, el que necessiten els joves. - La gent ha interpretat malament, com tantes altres coses, el rol de l’amor a la vida, l’han convertit en joc i plaer, perquè diuen que el joc i el plaer són més benaurats que la feina; però no hi ha res més feliç que la feina, i l’amor, justament perquè és la felicitat més extrema, no pot ser res més que feina. - És a dir que, qui estima, ha d’intentar comportar-se com si tingués una feina molt gran: ha d’estar sola sovint i endinsar-se en ella mateixa, concentrar-se i controlar-se; ha de treballar; s’ha de convertir en quelcom!

Perquè, Friedrich, creu-me, com més som, més ric és tot allò que experimentem. I qui vol tenir un amor profund en la seva vida, ha d’estalviar i atresorar i també ha de recollir la mel amb aquest objectiu.

Mai hem de desesperar quan perdem alguna cosa, sigui una persona, una alegria o una felicitat; tot torna de manera encara més meravellosa. El que hagi de decaure, decaurà; allò que ens pertany ens queda, perquè tot passa d’acord amb lleis que són més grans que la nostra comprensió i amb les que semblem estar sempre en contradicció. Hem de viure en nosaltres mateixos i hem de pensar en tota la vida sencera, en els milions de possibilitats, horitzons i futurs, en comparació amb els quals no hi ha res passat i res perdut. -

Pensem molt en tu, estimat Friedrich; la nostra convicció és: que tu mateix, en la confusió dels esdeveniments, fa molt que haguessis trobat la teva pròpia sortida solitària, aquella que et pot ajudar sol, si tan sols no tinguessis tota la càrrega de l’any de servei militar… Me’n recordo que després del meu temps internat a l’escola militar, la meva set de llibertat i la meva percepció distorsionada de mi mateix [que primer s’havia de recuperar gradualment de tots els cops i bonys que havia rebut] em volien portar a desviaments i desitjos que no pertanyien a la meva vida, i tenir la meva feina va ser la meva sort: em vaig trobar en ella i en ella m’hi trobo cada dia, no em busco enlloc més. Així ho fem els dos; així és la vida de la Clara, i la meva. I tu també hi arribaràs, n’estic segur. Anima’t, ho tens tot per endavant, i aquell temps que passa amb dificultat, mai és perdut. Et saludem, estimat Friedrich, de tot cor:

Rainer i Clara